Introducció a l’espai de salut dins de **L'Entrevista**, amb la col·laboració de diversos serveis de salut de Cornellà. Es presenta la participació de les psicòlogues Marian Mesa i Janina Pepe, del *Centre d'Higiene Mental de Cornellà*, i s’anuncia el tema central: el **perfeccionisme**, que a primera vista pot semblar una virtut.

S’explica que darrere del suposat brillantor del perfeccionisme hi ha un **dolor constant de no sentir-se mai suficient**. El subjecte actual viu travessat pel mandat de ser la millor versió d’un mateix (més productiu, atractiu, exitós). Aquesta consigna es converteix en una veu interna que jutja el rendiment i genera **culpa, ansietat i esgotament**, especialment en un context d’hiperexposició i comparació constant.

Les psicòlogues expliquen que la perfecció no s’entén com una meta real, sinó com una **manifestació del desig** i de la *falta estructural* present en tota persona. El "mai ser suficient" es viu psíquicament com un senyal de falta en relació al desig de ser més (més productiu, més atractiu...). Des d’aquesta perspectiva, el subjecte és constitutivament **incomplet**, mai ho té tot ni és tot el que voldria ser.

A partir de **Freud**, es diferencia entre **jo ideal** (fantasia de perfecció absoluta, d’amor incondicional, èxit i plenitud) i **ideal del jo** (instància que jutja i exigeix assolir aquesta perfecció). Quan no s’arriba a aquest ideal, apareixen **culpa, vergonya i ansietat**. El desig de perfecció pot impulsar a millorar, però també paralitzar i castigar quan es converteix en una exigència impossible. La perfecció es descriu com una **fantasia imaginària** que no existeix en allò real, sinó que amaga la falta i el desig.

Quan la perfecció es torna un mandat, la persona viu en una **cursa sense línia d’arribada**, amb la sensació que sempre falta una mica més. Això es tradueix en: - **postergació**: si no pot ser perfecte, millor no fer-ho; - **angoixa**: cap resultat sembla prou bo; - **sobrecàrrega**: fer massa coses per sostenir una imatge ideal. S’explica que el perfeccionisme sovint encobreix el **miedo a fallar, a decebre i a no ser suficient per als altres**, i que sota una aparença de gran productivitat pot haver-hi una persona esgotada que intenta evitar el judici i la mirada crítica.

Es destaca que la **vergonya** manté la persona en un estat de **tensió permanent**, allunyada de la calma. Es planteja per què s’ha escollit el mes de **desembre** per parlar de perfeccionisme. S’explica que desembre, pel tancament d’any i les festes, és un moment que activa balanços personals i preguntes com: *què he fet aquest any?* i *què esperen de mi per al proper any?*.

Es compara desembre (mirada cap al passat) amb gener (propòsits de futur). La revisió del que ha passat durant l’any es barreja amb **ideals socials d’èxit i rendiment** i es fa més intensa amb els **rituals de tancament**: sopars, trobades amb amics i família, retrobament amb persones que han marcat la nostra història. Això porta a una forta **comparació entre el que som i el que hauríem d’haver estat** segons els nostres ideals. Molts pacients arriben a consulta exhausts, no només per la feina, sinó per un conjunt de tancaments i un augment del volum laboral, amb la sensació que han d’"arribar bé, sencers, perfectes".

Es remarca la pressió de **comparar-se amb els altres** (amics, familiars, companys de feina) i amb les seves fites aparentment aconseguides. El missatge central és que caldria **deixar de definir-nos com a perfeccionistes** i aprendre a relacionar-nos millor amb la **imperfecció** i amb la pròpia **exigència**. No es proposa renunciar al desig de millorar, sinó **acceptar les limitacions** i deixar de perseguir ideals impossibles. Es convida a preguntar-se de qui és realment l’ideal que intentem assolir i si respon al nostre desig o al d’algú altre, obrint un espai per a la **singularitat** de cadascú.

S’anima a **acceptar que sempre hi ha alguna cosa que falta**, que no som complets ni podem amb tot, i que això no és un fracàs sinó part de la condició humana. Aquesta acceptació permet espai per a la **creativitat**, el **trobament amb els altres**, l’**humor** i l’**amor**. Es recorda que, tot i sonar tòpic, ningú està sol en aquest malestar; vivim en una època que impulsa a no aturar-se, no mostrar la fragilitat i no fallar, però precisament el **fallar és una part constructiva de poder existir**.

Es recomana de tant en tant **aturar-se** i preguntar-se què s’està intentant sostenir i què passaria si s’afluixa una mica l’exigència. Es destaca la importància de **demanar ajuda** (teràpia o espais de conversa), que no és un signe d’imperfecció, sinó de **desig de viure d’una manera més autèntica i menys exigida**. També s’insisteix que les persones molt autoexigents han de buscar espais per **relaxar-se**, prendre distància i ser més **indulgents** amb elles mateixes, valorant el procés i l’avenç encara que no s’hagi arribat al 100% del que s’havien proposat.

En un moment de l’any en què es fan moltes **llistes** i *checklists* del que s’ha aconseguit o no, les psicòlogues conviden a repensar també les preguntes que fem als altres (per exemple, evitar centrar-nos només en com ha anat l’any en termes de logros). Recorden que no haver aconseguit un objectiu aquest any **no vol dir** que no pugui arribar en el futur. Es proposa desplaçar el focus de l’obsessió per assolir metes cap a **entendre la idea i l’ideal que hi ha al darrere** del que perseguim.

La conductora de l’espai agraeix la participació de Marian Mesa i Janina Pepe del *Centre d'Higiene Mental de Cornellà* per les seves reflexions sobre el perfeccionisme i la salut mental en aquestes dates. Es tanquen l’entrevista desitjant bones festes i un bon any nou, amb l’esperança que aquestes idees ajudin a viure el Nadal amb **menys autoexigència** i **més acceptació**.